LaRiera48

Blog d'anàlisi política local de Mataró editat per Ramon Radó, Toni Rodon i Joan Salicrú

L’espectacular resultat de Vox el 14F a Mataró: deu anys d’història del ‘vot trumpista’ a la ciutat

En verd més intens, els municipis de la regió metropolitana de Barcelona on Vox ha obtingut els millors resultats. Font: CCMA.cat

La victòria en vots del candidat del PSC Salvador Illa al conjunt de Catalunya va tenir un regust una mica més dolç aquest diumenge a Mataró pels socialistes localsja que amb un 24,72% dels vots van aconseguir recuperar el primer lloc la capital del Maresme en unes autonòmiques, cosa que no aconseguien des del 2003 –anteriorment només ho havien obtingut el 1999–, en el moment en què Pasqual Maragall encapçalava la llista dels socialistes. (Posteriorment diverses formacions es van repartir la victòria en unes catalanes a Mataró: CiU (2006, 2010, 2012), Junts pel Sí (2015) i Ciutadans (2017). Abans de les dues victòries del PSC amb Maragall com a candidat, en totes les anteriors convocatòries autonòmiques va ser CiU qui es va guanyar, des del 1980).

De tots maneres, cal subratllar que la victòria del PSC a Mataró es va produir en un percentatge (24,72%, quatre punts per davant d’Esquerra) que situa la capital del Maresme en la banda mitja-baixa dels resultats del PSC arreu de la província de Barcelona -26,1% a Granollers, un 25,9% a Terrassa i un 27% a Sabadell-, com es pot comparar en aquest mapa. També en relació a 2017, els socialistes de Mataró han pujat una mica menys -deu punts- que els seus companys de les mencionades ciutats, on han incrementat els seus registres en onze punts, en els tres casos. Aquestes tres ciutats, de composicions sociodemogràfiques semblants a la de l’antiga Iluro, els estrategues del Camí de la Geganta acostumen a consultar-les per reflexionar sobre com s’ha comportat l’electorat socialista mataroní respecte els votants del PSC a la regió metropolitana (que no a l’àrea).

Més enllà dels resultats del PSC, que no han resultat cap sorpresa veient l’actitud de l’electorat socialista arreu de Catalunya, hi ha una dada molt més rellevant, en relació al comportament electoral dels mataronins d’aquest diumenge, de la qual s’ha parlat poc: amb 4.625 vots, la formació ultradretana Vox va endur-se el 10,7% dels sufragis de la capital del Maresme, tres punts més que en el conjunt de Catalunya. És un percentatge que no té a cap altra de les deu principals ciutats de la província de Barcelona, on trobem des del 7,83% de Sabadell al 9,20% de Terrassa passant pel 9,61% de L’Hospitalet, el 9,41% de Sant Boi o el 9,88% de Santa Coloma. Es dona la circumstància que el 2011 van entrar regidors de Plataforma per Catalunya en aquestes tres darreres ciutats, a banda de Mataró. Però en cap d’elles, a dia d’avui, se supera el 10% dels vots per a Vox, excepte a la capital del Maresme. Fins i tot a Salt, una població que ha estat sovint objecte de problemàtiques relacionades amb la immigració, el percentatge de votants a la formació ultradreta és del 10,36%, inferior al de Mataró.

Què significa aquesta circumstància? No ho sabem. Hi pot haver hagut un cert efecte “Mónica Lora”, exlíder de Plataforma per Catalunya a la ciutat, i número 5 a la llista de Vox per la província de Barcelona, que ja va aconseguir dels millors registres d’aquesta formació arreu de Catalunya el 2011 i el 2015? Podria ser. Pot ser que als barris de Mataró amb més població immigrant, Rocafonda i Cerdanyola, hi hagi en aquests moments un especial malestar arran de la crisi econòmica generada per la pandèmia, superior al d’altres poblacions catalanes? Molt difícil de constatar. O que el constant soroll mediàtic (en el qual Mataró ha excel·lit els darrers temps) en relació a ocupacions de pisos per a ser rellogats, casos que es vinculen sovint a persones nouvingudes, hagi calat especialment entre la ciutadania? Podria ser. Potser analitzant les dades dels sufragis per barris -quan l’Ajuntament les posi a disposició dels ciutadans a través de la web municipal, cosa que no ha fet 48 hores després de les eleccions, a l’hora d’escriure aquesta anàlisi- es podrà esbrinar alguna d’aquestes incògnites. Potser.

De totes maneres, cal no emmarcar exclusivament aquests excel·lents resultats de Vox a Mataró fent referència a un vot “xenòfob, racista i ultradretà”. A Mataró això ho hem anat aprenent en els darrers deu anys. Justament ara fa una dècada, des de la irrupció de Plataforma per Catalunya (PxC) a les eleccions de 2011 amb 4.704 vots (10,52%) i tres regidors, els que ens dediquem a seguir la informació de la ciutat hem pogut constatar a la ciutat l’existència d’un vot identitari -profundament espanyolista-, antielits i en contra del sistema “progressista liberal”. Un vot trumpià, podríem dir-ne, molt més ampli que el d’un electorat estrictament ultradretà, que s’ha anat expressant al llarg d’aquests anys a través de diferents formacions polítiques i que compta actualment amb un terra electoral d’uns quatre mil vots llargs.

Vegem-ho. El novembre d’aquell 2011, PxC va obtenir 2.509 vots i el 4,35% a les generals que va guanyar Mariano Rajoy, consolidant una part dels resultats d’uns mesos enrere. Una xifra molt semblant a la què els de Mónica Lora aconseguirien a la ciutat a les autonòmiques de 2012, un any després de les disruptives municipals que van enviar el PSC a l’oposició -precisament pel transvassament de part del seu vot a Pxc-: 2.622 vots (4,45%). A partir d’aquelles eleccions sembla que és Ciutadans qui recull la pràctica totalitat d’aquell vot. Així, en aquelles autònomiques de 2012 els d’Albert Rivera aconsegueixen absorbir l’altra meitat dels vots de PxC en relació a les municipals i es planta als 4.921 vots (8,36%). El 2015 tot aquest vot trumpià ja haurà estat absorbit per Ciutadans (PxC no es presentava als comicis) i es capbussa dins dels 14.225 mataronins que van votar Ciutadans, registre que s’amplia el 2017 quan els d’Inés Arrimadas convencen 21.750 mataronins (a les generals del 2016, el mateix: 7.122 vots i el 12,57% dels sufragis).

Entremig, a les municipals de 2015 reemergeix Plataforma per Catalunya amb 2.572 vots (5,64%) -a banda Ciutadans en suma 4.409, el 9,67%- i a les següents municipals, el 2019, aquesta candidatura que s’havia anat esllanguint per desavinences internes es transmutaria ja en Vox (Lora s’hi havia afiliat el febrer d’aquell any, oportunament) obtenint 2.273 vots (4,09%) i per tant desapareixent del consistori mataroní. De fet, des de les eleccions generals del 2018 és la formació de Santiago Abascal qui ha anat apadrinant el vot trumpià a la ciutat (en aquells comicis obté 2.981 vots, el 4,43%) i a les de 2019 ja s’enlairaria fins als 5.019 (8,08%). Aquesta seqüència electoral acaba, de moment, aquest passat diumenge amb el 10,7% dels vots obtinguts per Vox: 4.625 mataronins van votar aquesta formació, un número pràcticament clavat als 4.704 que havien votat Mónica Lora el 2011, deu anys enrere. També el percentatge és molt proper: 10,70 versus 10,52%.

El vot protesta antiliberal, fortament identitari, nacionalista espanyol i antiimigració en la majoria dels casos és una realitat plenament consolidada a la ciutat. No hi ha cap mena de dubte al respecte. És un vot d’alarma contra el sistema, de crítica al políticament correcte, en part reescalfat pel procés sobiranista… que emeten persones que se senten desplaçades “a la seva pròpia terra”, en situacions econòmiques desfavorables i que arran de la crisi econòmica del 2008 van decidir definitivament “sortir de l’armari”. Un vot que s’expressa políticament a partir de l’altaveu que més li convé, en cada moment, o a través del que tingui la sensació que amplificarà el seu missatge. Que molestarà més. Ara, per exemple, si creu que una part de la ciutat es posarà les mans al cap per escollir les sigles de Vox, ho farà encara amb més ímpetu.

“Recullen [les formacions xenòfobes], i en això en saben, el vot emprenyat del descontent a qui no se li ofereixen alternatives creïbles. El que passa és que això es dóna arreu dels països avançats; propostes de solucions fàcils a problemes complexos. Els demòcrates tenen un problema, no amb aquesta opció, sinó amb ells mateixos”, ha escrit enraonadament en una entrada al seu bloc l’exalcalde Manuel Mas, que que s’ha mostrat molt crític en diverses ocasions respecte el paper de les formacions d’esquerres respecte aquest antic electorat seu que se li ha anat escapant de els mans i transitant cap al vot trumpià.

El trumpista és un vot que no desapareixerà, que ha arribat per quedar-se –per moltes manifestacions que s’hi facin en contra-, i que reclama respostes. Unes respostes que, des del govern municipal, tampoc sembla que arribin (ni ho feien abans de la pandèmia, un element que ha capgirat la situació com un mitjó i que impedeix situar-se de nou en l’escenari polític i de ciutat): les polítiques d’urbanisme (Llei de Barris) i de convivència (presència de mediadors interculturals), per exemple, s’han demostrat absolutament necessàries però també del tot insuficients. Falten mesures molt més agosarades, més vinculades a la percepció de seguretat -justament aquest dimarts s’anunciava la posada en marxa de càmeres de seguretat al Parc de Rocafonda, vuit anys després del previst- i a la reactivació econòmica -la xarxa dels 10.500 aturats, sent Mataró la segona ciutat de més de 50.000 habitants de la província amb més atur, pesa com una llosa-. Mesures que només es podran prendre si els polítics locals -òbviament en especial els del govern municipal- van als llocs on es viu aquest malestar i hi paren l’orella, sense apriorismes. I després dediquen temps a pensar què estan disposats a fer per intentar començar a desenredar la troca.

Amb tot, s’albira una oportunitat. Si com sembla la sortida a la pandèmia del coronavirus es planteja d’una forma molt més inclusiva de com es va fer amb l’anterior crisi econòmica, potser encara hi ha l’oportunitat de què alguns dels votants trumpistes de la ciutat trobin respostes certes als seus neguits. Més ens val que així sigui.

2 comments on “L’espectacular resultat de Vox el 14F a Mataró: deu anys d’història del ‘vot trumpista’ a la ciutat

  1. Josep Illa Ximenes
    17 febrer 2021

    Joan, un molt bon article que ha d’ajudar la necessària reflexió de tots plegats . Quan apareixen solucions fàcils a problemes complexos vol dir que no estem treballant el suficientment bé per trobar bones actuacions que resolguin els problemes reals de la gent. I aquí qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Informació

This entry was posted on 16 febrer 2021 by in LaRiera48.
%d bloggers like this: