Gossos a la ciutat: un fenomen a gestionar
De tant en tant em ve al cap que cada vegada que un raig d’aigua remulla -i dilueix, més o menys- una micció efectuada per un gos enmig d’un carrer de Mataró, el doctor Vinzo somriu, des d’allà on sigui. Somriu perquè Joan Vinzo pensa en aquells escèptics que, com jo mateix, se’l miraven amb cara de circumstàncies quan ell, com a regidor de Salut, va plantejar la implantació d’aquesta nova obligació de salut pública que els ciutadans van interioritzar amb total normalitat al cap de molt pocs temps de ser decretada.
Amb aquella iniciativa Vinzo volia reconduir un dels efectes de la presència dels gossos -i d’altres animals- a l’espai públic, una qúestió que s’ha convertit en un autèntic maldecap a les nostres ciutats. Però especialment a la capital del Maresme, perquè com va desvetllar l’edició local de El Periódico el mes de febrer Mataró, amb un total de setze mil gossos, és la ciutat de l’àrea de Barcelona que més en té per habitant, un per cada vuit persones. La majoria dels quals, per cert, no estan censats (la xifra no arriba als quatre mil), deixant-se de recaptar en aquest aspecte 122.580 euros, segons ha denunciat la regidora d’Esquerra Rosa Guanyabens.
L’alta xifra de gossos en un territori concret, en sí, tampoc hauria de significar res directament, però en ciutats mediterrànies com les nostres i d’una alta densitat -5.755 persones per quilòmetre quadrat-, sí que suposa una realitat que cal aprendre a gestionar, posant límits i proveint de nous drets als ciutadans que volen gaudir de la companyia d’aquests animals sense que la resta de la ciutadania, que ha decidit no tenir-ne, no vegin afectada la seva qualitat de vida.
Quins nous drets? I quins nous límits? Aquests animals necessiten sortir al carrer -recordeu com durant el confinament se’ls va dispensar a ells i als seus amos de la prohibició de sortir de casa- i alguns d’ells, per la seva naturalesa, necessiten espais on poder córrer lliurement. Des de fa anys Mataró disposa de diversos espais adreçats a aquesta segona necessitat, la majoria dels quals a l’extraradi de la ciutat i en parcs de gran envergadura. Però cada cop és més evident que no n’hi ha prou i ara la regidoria de Benestar Animal, capitanejada per Eli Ruiz, es planteja duplicar el nombre de correcans durant aquest mandat, fins a tenir-ne vuit.
El cert és que a dia d’avui -en una dinàmica emfatitzada els darrers mesos de pandèmia- s’ha generat en aquest tema una disbauxa absoluta per la qual per exemple tot el Nou Parc Central es converteix cada tarda en un correcan gegant, per bé que els rètols de l’Ajuntament especifiquen que els gossos només poden anar lliures en una determinada zona del parc, la més septentrional. Altres indrets de la ciutat com el Pati del Cafè Nou, un espai que ha costat sang, suor i llàgrimes recuperar per a la ciutat, ha estat completament privatitzat durant bona part del dia com a correcan per part dels propietaris dels gossos del centre de la ciutat. Situacions com aquestes comencen a enervar una part considerable de ciutadans que no tenen gos i tenen la sensació que s’està privilegiant als que en són propietaris.
En una línia semblant, les propostes d’ubicació de nous correcans xoquen en indrets com el Parc de la Llibertat, al barri de L’Havana, amb el rebuig d’un grup de veïns que ha de venir a viure en uns blocs de nova construcció i amb l’AFA de l’escola Montserrat Solà, que argumenta que el parc funciona de facto com el pati del centre educatiu, de reduïdes dimensions (mentre no una sinó dues entitats animalistes de la ciutat han demanat a l’Ajuntament que situï un dels correcans nous en aquesta zona, sota el pretext que les Cinc Sénies, a cent metres, queda massa lluny de la trama urbana). Davant cada proposta d’instal·lació de nous correcans, s’aniran reproduint conflictes d’aquesta mena entre propietaris de gossos i els veïns que no en tenen.
Quina importància té en termes polítics, tota aquesta qüestió? Doncs molta. Per començar perquè els animals, a banda dels beneficis que comporten pels seus amos, també generen problemes per la resta de veïns: defecacions i miccions, sorolls, ocupació d’un espai públic fins ara reservat als vianants… que molts ciutadans comencen a acusar. Però també perquè tenir un gos, pels amos d’animals, s’ha convertit en un símbol d’identitat i per tant poder tenir gossos en condicions a la ciutat s’ha convertit en una gran demanda entre aquest col·lectiu de persones, que van molt més enllà dels anomenats animalistes. Evidentment són majoria els mataronins que no en tenen, però el col·lectiu d’amos d’animals -només que comptem que cada gos té de mitjana dos amos ja parlem de 32.000 persones- es fa cada cop més gran i es constitueix pràcticament en un lobby, que com a tal pressiona els polítics, els quals han de gestionar i equalitzar aquestes demandes amb les de la resta de la ciutadania.
De fet, hi ha qui això ho va captar molt aviat. Així, Plataforma per Catalunya incloïa entre les seves sis prioritats a la campanya de les municipals de 2015 l’eliminació de la taxa de tinença d’animals, fent una clicada a l’ullet a un electorat de barris, molt específic, que sent que a vegades que la política “no parla de les petites coses que preocupen a la gent”. Finalment, el govern municipal de PSC i CIU va rebaixar el 2017 la taxa anual per tinença d’animals domèstics de 30 a 20 euros, per no perdre pistonada respecte aquest electorat, que al PSC li és especialment proper. A dia d’avui, així segueix la taxa (una altra cosa és que no es faci una gran campanya de cens d’animals, se suposa que per no incomodar precisament aquest electorat). També en aquesta línia s’emmarca la decisió de reservar una part de la Platja de Ponent de la ciutat per a gossos ratificada en el ple del mes de maig. Hi ha, en efecte, una competència entre les grans ciutats catalanes per veure qui actua de forma més pet friendly (això després d’haver posat en marxa regidories de Benestar Animal, un extrem que ningú hauria cregut fa poc temps). Ara bé, qui atén “els altres”, els que tenen la sensació que s’ha anat massa lluny en aquesta qüestió i tenen la sensació que es privilegia precisament a aquella minoria que sí que té gos?
Sí, tot, absolutament tot, és política. I la política, dit sigui al revés, es posa per tot arreu. Si als anys vuitanta als polítics electes dels primers ajuntaments democràtics haguessin pensat que quaranta anys després la gestió pública dels animals seria un camp de batalla polític, segurament haurien pensat que es tractava d’una extravagància, un tema “més enllà de la política”. Però polèmiques com les dels correcans i els debats ciutadans i a nivell de ple municipal (el darrer cop a pregunta d’Esquerra Republicana, que lamentava el titubeig polític de la regidora responsable respecte la qüestió) que des de fa un temps es viuen a Mataró demostren que aquest tema ha esdevingut una qüestió molt sensible que enfronta uns mataronins amb d’altres, per més postmodern que pugui semblar (no deixa de ser una “petita guerra cultural”, de les que ara polaritzen els electorats, molt a favor o molt en contra). El govern municipal, com en tantes altres coses, té un difícil paper equilibrador que no pot obviar. Com en moltes altres qüestions cal actuar de forma decidida i ordenada.
LaRiera48 