El govern Bote, sense massa soroll, comença finalment les necessàries retallades
“Els recursos d’un Ajuntament són limitats i el que volem fer és prioritzar aquells col·lectius que necessitaran més ajuda”. Amb aquesta frase, el regidor d’Educació Miquel Àngel Vadell, contextualitzava a finals de juny la decisió d’acabar amb el centre de formació de Tres Roques tal com el coneixíem fins ara (seguirà existint però acollint una part de les activitats de l’escola d’adults de Can Noè, res a veure amb el que es feia fins ara). Un centre que ha funcionat excel·lentment bé i ha esdevingut un punt d’atracció per gent de tota la comarca, que aviat és dit, i que a més estava no al centre de la ciutat sinó al barri de Cerdanyola, en un exercici bastant inèdit a la ciutat però absolutament necessari per tal de generar noves centralitats. Però la funció de l’Ajuntament de Mataró no és tenir un centre com aquest, tal com ja va advertir l’alcalde Bote l’octubre del 2020 en una roda de premsa al TecnoCampus (i on va anunciar retallades a la cartera de serveis per valor de cinc milions d’euros). Si el té, molt millor, perquè permet formació a molta gent a uns preus barats, però si no té recursos (Tres Roques costava 77.000 euros), aquesta no ha de ser una prioritat.
Tant és així que el Centre de Tres Roques es va posar en marxa el 2009 de la necessitat de donar un ús social a la urbanització d’una zona de Cerdanyola. Els capricis de les lleis d’Urbanisme fan que una determinada part d’una promoció d’habitatges s’hagi de destinar a finalitats socials, sense especificar evidentment quin. I en aquell moment, el grup municipal d’ICV-EUiA -que ostentava la cartera d’Educació en el darrer tripartit comandat per Joan Antoni Baron- va creure que podia ser una bona iniciativa. I el temps ha demostrat que Conxita Calvo tenia raó. Però igual que abans de la seva conformació ningú podia dir que fos un equipament necessari, tampoc ara sembla massa lògic que ningú s’esquinqui les vestidures per la seva desaparició. Amb tot, precisament degut a l’èxit obtingut, l’Ajuntament ha intentat amagar la notícia, sabedor que couria en un determinat entorn de la ciutat, que s’havia acostumat a la seva existència.
El mateix passa amb l’Escola de Música Municipal, endegada en el primer tripartit com una lloable necessitat de poder oferir formació musical de primer nivell a preus públics. Ara no és que desaparegui però sí que s’aprima el seu pressipost en un 8 per cent: de cara al curs vinent, es redueix el nombre de grups i la diversitat de franges horàries. La notícia no ha agradat, evidentment, als docents. I grinyola una mica ara que l’Escola tindrà una residència formal de primer nivell, a la nau de Can Minguell.
També s’emmarca en aquesta política el traspàs (a partir del curs 2022-2023) del l’Institut Politècnic Miquel Biada a la Generalitat, que fins ara era de titularitat municipal (és l’origen de l’Escola Universitària Politècnica i per tant de l’actual TecnoCampus) i costa any a l’Ajuntament 1,8 milions d’euros, una quantitat absolutament insostenible quan les competències de Formació Professional són de la Generalitat.
El govern Bote, sovint tan matusser i poc perspicaç, demostra aquí valentia política, que és el que s’espera de qualsevol govern. De qualsevol. També del de Mataró. En un moment especial complex, com és el de la situació pandèmica que vivim, però que precisament obliga com mai a prendre decisions (tot i que no s’ha arribat a la retallada de cinc milions anunciada). Perquè sinó, com ha passat els dos darrers anys, l’Ajuntament fa recaure aquesta despesa en una fiscalitat que no sé si és excessivament alta o no però que en tot cas és innecessària perquè el que falla és l’excés de despeses, no la cartera dels ingressos.
LaRiera48 