LaRiera48

Blog d'anàlisi política local de Mataró editat per Ramon Radó, Toni Rodon i Joan Salicrú

“Les Santes 2019: n’hem fet Festa Major, ara sí”, per Joan Salicrú

 

La Palaueta i rera seu en Franxesco, aquest dimarts en un assaig previ a la Gegantada que es feia al Casal Les Esmandies. Foto: J.S.

La Palaueta i rera seu en Franxesco, aquest dimarts en un assaig previ a la Gegantada que es feia al Casal Les Esmandies. Foto: J.S.

Aquell vespre de juliol de 1999, just ara fa vint anys Manuel Mas va tirar definitivament el barret al foc. Era el seu darrer intent per provar d’imprimir un segell propi a la Festa Major de Les Santes, amb qui havia tingut des de feia dues dècades abans -quan el nou Ajuntament democràtic sorgit de les eleccions va incorporar l’energia cívica de la campanya Les Santes, fem-ne Festa Major, promoguda per un grup de joves del Foment Mataroní- una relació d’amor/odi.

El pregó de la Crida a la Festa Major de l’any anterior, protagonitzat pel tenor mataroní expatriat a Alemanya Amadeu Casanovas, havia estat un desastre: crítiques al propi govern municipal des de dalt del balcó, de format llarg, amb dificultats per ser seguit per la concurrència… El fracàs d’aquella fórmula, que portava anys de dificultats, havia fet prendre una arriscada determinació a Mas: crear un nou acte “a porta tancada”, en un espai indoor, on es convidaria a totes les entitats de la ciutat i que a la pràctica segregaria el Pregó -encomanat a una personalitat popular, generalment mataronina- de la Crida en sí. A partir de llavors aquesta seria responsabilitat únicament de l’alcalde de torn -i segueix generant polèmica, com es va veure l’any passat amb la massiva xiulada a l’alcalde Bote que després hem vist que va ser fins i tot un revulsiu electoral per mobilitzar el votant socialista de tota la vida-.

Mas aprofitava l’avintentesa per donar gas a un dels seus propòsits llargaments covats: intentar “obrir” la Festa Major a tota la ciutat, festa que considerava “segrestada” pel grup de matarocèntrics que les organitzava de forma voluntària, segons ell incapaços d’entendre el salt humà i de dimensió que estava fent la ciutat en aquells moments. Pretenia que Les Santes passessin a ser autènticament la Festa Major de tota la ciutat i no només dels barris del Centre i de l’Eixample, malgrat que actes com les Matinades del dia 27 històricament lluitaven contra aquest estigma, llevant els mataronins de tot arreu.

Però a l’hora en què l’acte havia de començar, aquell 24 de juliol un grup d’activistes de Maulets, autèntica bèstia negra de Mas -també hi havia gent de Joves amb Iniciativa, quan era molt recent la consecució de la majoria absoluta de Mas, que deixava els ecosocialistes fora de la governabilitat local- va bloquejar l’entrada als assistents, sota el pretext que la invenció de Mas era un acte de caràcter privat, contrari a la idiosincràcia de la festa. Hi va haver empentes, un vidre tancat i al final l’acte es va haver de suspendre, per evitar que la cosa anés a més.

Militants del grup juvenil independentista Maulets bloquegen l'entrada del Teatre Monumental la tarda del 23 de juliol de 1999. Foto: Bloc Joan Jubany. http://joan7.jubany.cat/1999/07/23/avortem-lintent-de-fer-un-prego-de-les-santes-elitista-a-porta-tancada/#more-911

Militants del grup juvenil independentista Maulets bloquegen l’entrada del Teatre Monumental la tarda del 23 de juliol de 1999. Foto: Bloc Joan Jubany.

L’emprenyada de Mas va ser monumental. A partir d’aquell moment, Mas va “dimitir” d’intentar deixar la seva empremta a la festa, una pretensió que tenia sentit tota vegada que era conscient que el seu temps a l’alcaldia -hi era des de 1983- s’acabava (plegaria finalment el 2004). L’alcalde etern del Mataró postfranquista va rebaixar a partir d’aquell moment la seva presència a la Festa Major i la va limitar a aquells actes amb caràcter estrictament institucional. Mai més va provar de ressuscitar el seu pregó amb aires igualitaristes, que també havia de servir per agrair a les colles i als voluntaris la seva tasca durant Les Santes. (Després d’ell, tots els alcaldes que ha tingut la ciutat van variar 180 graus l’actitud cap a la Festa Major i van convertir-se’n en autèntics entusiastes, en el cas de Mora i Bote perquè els permetia “presentar-se” de ple en un món que els era aliè com el Mataró Centre, contra el qual s’ha demostrat pràcticament impossible de governar la capital del Maresme).

En una Crida posterior, Manuel Mas va testamentar la seva opinió sobre Les Santes: “La festa anirà també canviant tal com ho va fent la ciutat”. L’exalcalde va pronunciar aquestes paraules com un desafiament i un avís als “defensors de les essències de Les Santes” i alhora com un intent de premonició de cara al futur de la celebració. Però en el seu interior estava convençut que parlava més atenent a allò que desitjaria que passés que no pas a allò que esperava que passés.

Però Mas s’equivoca. L’alcalde etern la va encertar i, sent segurament el més descregut de tots els mataronins respecte aquesta possibilitat, el cert és que en aquestes dues dècades des del final de la seva era com a alcalde fins l’actualitat, la ciutat en el seu conjunt s’ha fet seva la Festa, d’una manera que gairebé ningú es podia esperar. Es nota els dies previs a la Festa Major, en els assajos que les diferents colles de gegants, gegantons i nans fan arreu de la ciutat i que fins aquest 20 de juliol estaven concentrades al casal de Les Esmandies a la VII Mostra de Gegants i Cultura Popular de Mataró. L’ambient era espectacular per exemple dimarts passat; es notava l’olor de Santes per tot arreu. Hi ha ganes de festa per tot Mataró.

Efectivament, la ciutat va anar variant. Van anar passant moltes coses. De fet, just després dels fets amb què obríem aquesta peça, tenia lloc l’emergència d’una activitat molt rellevant, que esdevindria la gran aliada de facto de Mas en relació a la necessària transformació de la festa, per bé que ha de quedar clar que qualsevol moviment de la Coordinadora de Colles Geganteres (CGC) estava traçat per la bona voluntat i l’espontaneïtat, lluny de cap convicció polititzada.

Així, a partir de l’any 2000 -després d’uns quants santjordis de prova-, la CGC demana formalment incloure un acte de nom La Gegantada a la programació de la Festa Major, com una mena d’aperitiu (el que en el futur desembocaria amb el Pòrtic de Les Santes i que ja tenia un primer ingredient fort en la Diada Castellera dels Capgrossos). Ara pot fer riure, però en aquell moment la proposta va encetar una gran polèmica amb els portadors de la família Robafaves perquè “els altres gegants” no acabessin desplaçant la família oficial de gegants. Guerra de gegants, vam titular a Mataró Report, revista editada per Capgròs fins el 2006.

Però poc a poc -i amb el compromís que l’acte no es fes dins les sagrades dates del 25 al 29- les posicions es van flexibilitzar -hi va ajudar la mà esquerra del regidor de Cultura del moment, el socialista Remigi Herrero- i l’acte es va dur a terme, amb la participació de dotze figures. La possibilitat de participar a la Festa Major, a través d’aquest acte, de centenars de persones que fins llavors “se la miraven de lluny” -especialment pares d’escoles de la ciutat i membres d’entitats veïnals-, va ser l’espoleta que va encendre la fase de creixement exponencial que ha viscut la festa aquests darrers anys -a l’edició de 2006, ja van ser quaranta els gegants que van participar a la Gegantada; quedava patent la necessitat de la proposta-. (Anys després, el 2013, la programació d’un acte com les Dissantes per part d’una altra institució, la Fundació Maresme, aliena a la Comissió i l’Ajuntament seria clau en donar encara un nou pas endavant en el canvi que ha anat visquent la festa).

Tornem, però, als 2000. Hi va haver un altre aliat potser encara més poderós, que també va actuar de forma espontània: les escoles bressol i les de Primària de la ciutat. En els darrers deu o quinze anys aquestes han dut a terme una autèntica evangelització dels lemes, les músiques i les figures de la Festa Major, fent que Les Santes fos el leiv motiv -el centre d’interès, es diu ara- de casals d’estius i de cursos escolars sencers. Qualsevol pare d’aquests centres us ho podrà explciar. A més, la gran majoria d’aquests centres han traduït aquesta inculturació a la creació de figures que representessin els seus centres, de manera que es va anar alimentant precisament la potència de la Gegantada. Potser, en alguns casos, la cosa va anar al revés i és un servidor de vosaltres que es confón. Tan hi fa. En aquest cas l’ordre dels factors no altera el producte.

Com es mesura l’èxit en “l’obertura de la festa”? N’és mostra la duplicació dels actes estrella de la Nit Boja en sengles versions infantils, propostes al seu torn que també han arribat a nivell de col·lapse. També la venda de samarretes, que cada any s’acaben en pocs dies, i en general la creació d’una gran quantitat de merchandising vinculat a la festa. O les inacables polèmiques pel cartell i l’esforç creatiu cada cop més extraordinari que es demana als artistes que l’han de confegir, així com al fotògraf de l’exposició d’imatges de l’edició de l’any interior.

Però potser allò que ha contribuït a “eixamplar la base de la festa” -a la manera d’Esquerra Republicana en relació al Procés- ha estat la recol·locació d’alguns dels principals actes de la Festa Major. Si bé la motivació de què, per exemple, la Ruixada es fes des de 2013 al Nou Parc Central van ser els motius de seguretat -el Parc Vell s’havia quedat petit perquè només podia encabir sis mil persones- és obvi que la celebració en un indret molt més gran i obert -inaugurat precisament l’any 2000, el mateix en què es va celebrar la primera Gegantada- ha possibilitat que fossin abraçats cada cop per més mataronins i de més diversos orígens.

Alguns, amb cert fred de peu davant una festa que “se’ls escapa de les mans”, han parlat de “pèrdua d’essències”, de “desnaturalització” o “massificació”, paraules que amaguen la realitat: Les Santes són un èxit absolut que cada cop arriba a més gent. També ha passat amb actes com els Requisits de Festa Major -tot i que després tornés al seu emplaçament habitual- o el Ball del dia 26, que ara es fan al Parc Vell.

La paradoxa de tot plegat és que aquests canvis que van acabar possibilitant una obertura més gran de la festa van ser promoguts i executats pel govern de CiU de Joan Mora, amb Joaquim Fernàndez com a regidor de Cultura, és a dir els històrics adversaris polítics de Manuel Mas. CiU, amb aquesta línia d’acció, va demostrar errònia la crítica de què eren un partit que pensava només en el Mataró Centre: amb ells la Festa es va obrir a la ciutat, de la mateixa manera que ho faria l’ecosocialista Jaume Graupera del 2003 al 2007 i el republicà Sergi Penedès de 2007 a 2011. Ha estat una constant en tots aquells que han governat l’antiga Beneficència i cal esmentar-ho.

Encara hi ha, però, una altra cosa important per explicar la transformació de Les Santes: l’èxit intern ha contribuït enormement a la projecció externa de la Festa, que és el que ha acabat de convertir Les Santes en un referent de Festa Major arreu del territori de Catalunya. Certament molts joves que venen a La Ruixada no tenen ni idea que aquest acte forma part de la Nit Boja i altres parlen de “els i quinze” per referir-se al Desvetllament Bellugós. També passa Mataró endins. Però tot això és subsanable; allò del qual ningú dubte és que la festa és cada cop més de tothom.

No tot està per fer, doncs, però evidentment la festa té molts reptes. N’assenyalo dos, que tenen a veure -com pràcticament tot- amb la política. El primer: modificar totalment el finançament de la festa fent que el gruix dels costos recaigui en patrocinadors privats, com han fet altres ciutats com Vilafranca del Penedès, on els propis organitzadors s’obliguen a tenir un 65% de finançament privat. Actualment, segons fonts de Cultura, el pressupost de la Festa Major, que representa un deu per cent del total de Cultura, és de 790.000 euros. Quants diners d’aquests es podrien destinar a altres menesters culturals que no tinguin possibles patrocinadors privats al darrera?

El segon: seguir adequant les activitats a l’espai que els correspon per la voluntat de participar-hi. Sembla una obvietat perquè s’ha fet ja en molts àmbits, però encara hi ha activitats amb ressons sagrats: així, seguir fent la Crida a la Festa Major davant l’Ajuntament, en un espai on en el millor dels casos poden encabir-s’hi un 3% de la població local és un autèntic insult a la necessària igualtat d’oportunitats que ha de possibilitar la principal festa de la ciutat. No podríem fer-lo almenys a la Plaça de l’Ajuntament, on l’aforament es triplicaria?

Aquest segon punt lliga amb seguir ampliant l’abast territorial de la festa sense desnaturalitzar-la; que ha estat o segueix sent el principal repte amb què s’enfronta la Comissió de Festa Major i l’Ajuntament de la ciutat cada any i del que de moment se n’han sortit amb nota. En aquest sentit, cal tenir en compte que de vegades els propis organitzadors sembla que tinguin menys interioritzat que els ciutadans que la festa ja és de tots. En això podria emmarcar-se el titular d’una nota de premsa de fa uns dies –Les Santes arriben als barris– que traslluïa una certa llunyania de la Festa Major de la ciutat amb els seus barris.

En conclusió: aquest 2019 que fa quaranta anys que la Festa Major popular va començar a organitzar-se des de l’Ajuntament d’acord amb la “societat civil”, els creadors del lema que del 1975 fins aquell any va sintetitzar la voluntat de recuperar la vocació popular de la celebració -“Les Santes, fem-ne festa major”- poden estar ben satisfets: 40 anys després efectivament es pot afirmar que la ciutat en el seu conjunt se les ha fet seves. I avui en dia, en època de Procés i de forta polarització en gairebé tots els temes, haver-ho aconseguit no és una fita menor, creguin-me. Caldrà seguir-hi lluitant, però no és poca cosa.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Information

This entry was posted on 21 Juliol 2019 by in LaRiera48, Les anàlisis de Joan Salicrú.
%d bloggers like this: