LaRiera48

Blog d'anàlisi política local de Mataró editat per Ramon Radó, Toni Rodon i Joan Salicrú

Adéu a la sociovergència. I ara què?


La sociovergència mataronina ha mort. Tenia 2 anys i quatre mesos. Haurà durat quasi tant temps com la seva gestació. De fet, menys: la van començar a negociar Esteve Terradas pel PSC i Jordi Surinyach per CiU després de l’inesperada victòria de Joan Mora el 2011. Però les negociacions van trigar molt a desenvolupar-se i no va ser fins a mig mandat que els papers estaven preparats per a ser signats. La mala relació entre Mora i l’exalcalde Baron ho va impedir, malgrat que la nova direcció del PSC de Xesco Gomar ho veia amb molt bons ulls, sabedor que ben aviat caldria ampliar aquests pactes a altres punts de la comarca.

Ara, quatre anys després, en un moviment invers, és la nova direcció del PDEcat la que, necessitada de marcar distàncies amb els socialistes qui ha forçat el trencament del pacte (i això que Surinyach és una de les persones influents dins del nou PDEcat). Evidentment la qüestió nacional –i per tant el posicionament de l’alcalde Bote- ho permet argumentar d’una altra manera i també hi ha la seva part de veritat, però el principal motiu de la marxa de CiU del govern és la pressió exercida pel partit des que Alfons Canela n’ostenta les regnes: s’ho havien posat entre cella i cella i no han parat fins a aconseguir-ho. Des de dins, els convergents argumentaven -amb raó- que la manera de significar-se políticament és gestionar, tocar poder, fer coses. Però els altres creien que precisament mantenir-se dins el govern amb el clima que es vivia al carrer els acabaria passant factura a les properes eleccions, que ja es presenten complicades pel nou partit. També va d’això, tot el que ha passat; de càlculs electorals. I en aquest sentit cal afegir que Quim Fernàndez ja ha anunciat que no es tornarà a presentar i en canvi Alfons Canela confirma la seva disposició a fer-ho. Novetats importants.

En tot cas, què passarà, ara a Mataró? Si es confirma la hipòtesi que la moció de censura és inviable perquè el conglomerat Catalunya en Comú a Mataró –que ha actuat com a tal per primer cop- no hi dóna recolzament, el PSC governarà en solitari amb sis regidors. I per tant, el govern municipal perdrà impuls polític. Ho tindrà, per exemple, més difícil per aprovar pressupostos nous, de cara el 2018, cosa amb la qual -de fet- ja es comptava a les files socialistes des de fa setmanes. També cal recordar que en realitat amb CiU no sumaven majoria, sinó que simplement els pressupostos sortien de l’esfera governamentals amb onze vots a favor.

A més, el nou govern en minoria ho té encara una mica més complicat perquè la possibilitat d’aprovar-los per junta de govern –com va fer Joan Mora el 2014 gràcies a la llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local aprovada per Rajoy- va ser anul·lada l’any passat pel Tribunal Constitucional i això complica encara més el marge de maniobra. En tot cas, mentre no s’acorden uns nous pressupostos quedarien prorrogats automàticament els vigents.

Sigui com sigui, més enllà de la sensació de paràlisi, quina és la conseqüència real de no poder aprovar uns pressupostos? Doncs que la recaptació d’impostos no varia. I si s’estima que serà superior a la de l’any anterior, el govern no la pot fer efectiva. Per tant, uns diners que podrien ser a la bossa de l’Ajuntament per gastar a la ciutat… hi acabarien no sent. Davant d’això, la solució pot ser dur a terme modificacions puntuals de crèdit, que requereixen la majoria del ple. I aquí als grups de l’oposició els pot ser més fàcil donar el seu vist-i-plau a un assumpte molt concret. “El problema no són les ordenances fiscals ni els pressupostos ni la minoria al ple. El problema és si els grups estan per la ciutat o no”, afirmen fonts socialistes. Serà un dels mantres del nou govern: si l’oposició bloqueja la seva iniciativa, la culparà de la paràlisi.

Però a qualsevol estratègia hi ha un pal i també una pastanaga. Com si fos una lluita de sumo, els socialistes pretenen girar la pressió com un mitjó i desenvolupar una lògica de treball amb els grups de l’oposició que superi el clàssic antagonisme. Així, si ara ja són caps dels grups de l’oposició els que lideren comissions com la del 2022 –Francesc Teixidó (ERC)-, la d’ètica –Esteve Martínez (ICV-EUiA)-, la dels mitjans de comunicació públics i del Rengle –Jose Manuel López (PP)- o la del Sorrall -Juan Carlos Ferrando (Ciutadans)- des del govern no tanquen les possibilitats a portar més enllà aquesta lògica fent que puguin responsabilitzar-se de la presidència de les empreses municipals.

Aquest moviment, permetria als socialistes passar d’estar aïllats en un pinyol minúscul a convertir-se en el node que estructura la fragmentació actual. D’un talp que s’amaga en un forat a una aranya que teixeix una teranyina. “Nosaltres som els únics que podem posar ordre al caos”, venen a dir.

Una situació, realment, complexa. Com passa ara mateix a Catalunya. Així és la política, mirall de la societat.

Anuncis

About lariera48

Bloc d'anàlisi i interpretació de la política local mataronina escrit per Ramon Radó, Toni Rodon i Joan Salicrú.

3 comments on “Adéu a la sociovergència. I ara què?

  1. Retroenllaç: L’1-O a Mataró, un mes després | LaRiera48

  2. Retroenllaç: 2017: un any que (també a nivell local) ho pot canviar tot? | LaRiera48

  3. Retroenllaç: De Crida a Crida: l’any més convuls de David Bote | LaRiera48

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Informació

This entry was posted on 11 Octubre 2017 by in LaRiera48.
%d bloggers like this: