LaRiera48

Blog d'anàlisi política local de Mataró editat per Ramon Radó, Toni Rodon i Joan Salicrú

Consol Prados: “Sense la Llei de Barris, als barris de Mataró estaríem molt pitjor”


Després d’una primera part on repàssavem la seva trajectòria política, dediquem aquest segon fragment de la conversa amb l’exregidora del PSC Consol Prados a repassar la seva acció al Parlament de Catalunya, on va estar de 2003 a 2010, com a secretària d’Immigració en un breu període del govern Maragall i com a responsable d’aquesta matèria pels socialistes al Parlament. Prados es vanta de la feina feta amb la Llei de Barris però admet que li va faltar incidir en el tema de l’habitatge, justament en el moment del boom immobiliari. També repassem l’episodi de la mesquita de Rocafonda, la primera “patata calenta” que va haver de gestionar com a responsable d’Igualtat i Solidaritat, entre 2001 i 2002. RAMON RADÓ/TONI RODON/JOAN SALICRÚ

Parlem ara d’immigració, un dels temes que vostè ha treballat com a sociòloga però especialment des de l’acció política. De fet, en un tram molt curt del final del període Maragall, vostè va ser secretària d’Immigració de la Generalitat…

Sí, va ser un període molt curt. Va ser quan ERC va dir que votaria que “no” a l’Estatut, se la va fer fora del Govern i es van convocar eleccions. 

A nivell institucional va ser-hi poc, però n’era la responsable a nivell de partit. Què recorda del que es va fer en aquell moment en aquesta matèria? Vist en perspectiva, què es va fer bé i què es va fer malament?
Amb el Pla de Barris la vam encertar. Absolutament. A més, podem dir que a Mataró, que estàvem treballant els plans de Rocafonda i el Palau, va anar molt bé. Hi havia barris que necessitaven atenció. Recordo perfectament que, quan es va començar a discutir el pla, jo era regidora a Mataró i ja estàvem fent algunes coses en aquesta matèria. Ens van visitar Pasqual Maragall i d’Oriol Nel·lo, ens vam trobar amb els veïns… De fet, al Parlament, els socialistes vam recollir l’experiència que molta gent tenia des de l’àmbit local. De cop i volta, ens vam trobar amb moltíssima gent que va venir de fora, la qual cosa va generar tensions importants. D’aquesta experiència, amb alguna més, va sortir un encert de llei que va ser la Llei de Barris. Tinc claríssim que els barris de les ciutats actualment no estarien com estan si no s’haguessin fet aquestes intervencions. Sense la tasca de totes les administracions, estaríem molt pitjor. No en tinc cap dubte. Va ser la primera llei que vam aprovar al Parlament, de fet, quan jo ja era diputada. És d’aquelles coses de les quals em sento molt contenta.

Al Parlament, vostè com a diputada portava polítiques socials i immigració. Com recorda l’acció de govern d’esquerres en aquest sentit, més enllà de la Llei de Barris, relligant-ho amb la seva experiència prèvia? 
Tot el treball que s’ha fet des dels municipis per gestionar el conflicte ha estat positiu. El procés era molt accelerat i calia fer tot el possible perquè les persones s’integressin. Quan dic integració, em refereixo que coneguin la llengua, vagin a l’escola, etcètera. En aquell moment el que dèiem era que no podíem tenir diferents societats: n’hem de fer una. Aquesta incorporació provocava que haguéssim de fer dues coses principals: una, atendre aquells barris, aquelles zones on el conflicte es vivia més. Dues, la integració d’aquestes persones, amb drets i deures. Des del Parlament vam fer la Llei d’Acollida que venia a recollir tot això (drets i deures, llengua, gestió…). Vam fer el Pacte Nacional per la Immigració, que estipulava el que s’havia de fer. Tot plegat recollia l’experiència que portàvem del món local.

Atenent al que va passar després, què creu que no es va fer prou bé?
Quan dic que es va fer bé, que no s’entengui com un punt de cofoisme. Has de gestionar el dia a dia i, sovint, no tens temps de projectar al futur. És difícil saber què hauríem pogut fer diferent. Recordo que vam passar èpoques molt dures. Hi havia èpoques que el tema es trobava constantment als mitjans. I això ho dificultava moltíssim. Potser alguna cosa, més de discurs, l’hauríem pogut fer diferent: fer entendre millor les polítiques que vam dissenyar, per exemple. El problema és que, en una situació de crisi, és tan fàcil usar aquest discurs senzill i fàcil d’entendre… comences a estendre rumors i notícies falses i ja està. Mira què està passant a Europa, per exemple. Des de l’esquerra sobretot ens hauríem d’haver explicat millor i rearmar millor el discurs.

Relacionat amb el Pla de Barris, no van confiar massa vostès que “l’urbanisme ho arreglaria tot”? Ens fem un fart de passejar per la ciutat i cal admetre que, urbanísticament, fins i tot les zones més depauperades estan prou bé. Ara bé, està claríssim que els problemes hi segueixen sent…
Sí, va ser insuficient, l’urbanisme. És important, perquè al final un espai públic beneficia i té efectes positius en les percepcions de la gent. Ajuda a generar autoestima al barri. Però no n’hi ha prou. Alerta: no només vam fer polítiques d’urbanisme, també n’hi va haver de socials. Però sí, una de les coses que van faltar, segur, és actuar en l’habitatge. És un tema amb el qual no vam entrar i que es va demostrar absolutament clau. Comprar habitatges o rehabilitar-ne. Mecanismes que ara es fan i que ajuden. Amb el boom també és cert que és un tema que era complicat de gestionar. Mentre s’estava fent el Pla de Barris, les immobiliàries anaven per un altre cantó. De fet, la bombolla immobiliària va incrementar la segregació, per dalt i per baix. Tot aquell moment va ser una tempesta perfecta: relleu de població, la gent comprava habitatges, marxava dels barris… i els que es quedaven són els que ho tenen més difícil.

Tot això ens porta a parlar d’un tema mataroní, el de la Mesquita de Rocafonda. El 2001-2003, quan vostè era regidora d’Igualtat i Solidaritat, el tema va ser polèmic. Es van recollir signatures, van haver-hi altres protestes… i Mataró va acabar arribant a un cert consens en el sentit que no hi hauria mesquites a la trama urbana. Vist en perspectiva, va ser una bona decisió?
Va ser la decisió plausible. O possible en aquell moment. Al final, has d’analitzar les coses en funció de totes les circumstàncies que tens en aquell moment. En aquell moment era la solució possible. El que va ser més positiu va ser no només donar una sortida a la situació, sinó el compromís que es va adquirir, per part de tots els actors municipals, d’integrar les associacions musulmanes en temes de ciutat. La seva implicació en la integració dels joves, dels homes, de la dona… tota una sèrie de coses amb què s’havien de comprometre. Quan parlem d’integració, ells són els primers que s’han de comprometre. Per tant, aquest compromís de l’associació va ser un valor. A més, la mesquita no està tan allunyada de la ciutat. Era la solució que era possible en benefici de la convivència en general.

Estem, però, més a prop que hi hagi una mesquita a Rocafonda, Cerdanyola o a qualsevol lloc?
Es tracta d’un procés lent. Molt lent. Però des de diferents instàncies cal treballar sobre aquest tema.

Però no estem preparats encara?
Jo crec que encara no. Crec que no. Són processos i hi arribarem. Una solució positiva en un moment no vol dir que ara ho segueixi sent.

Lligat amb el Pla de Barris, abans de les últimes municipals, vostè escrivia en un article que la cohesió del país comença per la cohesió dels seus barris. Ens ho creiem de veritat això?
Hi hem de seguir insistint. Això ho vaig dir i ho dic. La segregació urbana és molt elevada i hi ha un risc clar que és la desigualtat. Ha crescut moltíssim i, si no es treballa, es poden generar tensions importants. La cohesió d’una ciutat segueix el mateix criteri. Una de les bases perquè hi hagi menys conflictes és que hi hagi cohesió. Cohesió interna. Ens podem permetre com a país una generació, o un grup de gent, condemnada a la frustració? Gent atrapada? L’ascensor social no és el que era, la situació laboral és precària… S’ha de posar molta atenció a aquests temes.

Des de l’independentisme es defensa que el que es vol és tenir les eines per poder fer-ho en plenitud.
I mentrestant? Ja en tenim d’eines. Que n’hem de tenir més, sí. Però no posem excuses.

Amb les que hi ha ara creu que es podria fer més, doncs?
Sí. És una qüestió de prioritats. La política en el fons és una qüestió de prioritats. Per exemple, ara mateix jo crec que la prioritat de Catalunya hauria de ser l’educació. Per sobre de tot. I no ho és. Sort que hi ha gent que fa projectes innovadors i tira del carro. En tots els àmbits: sistema educatiu, on s’ubiquen les escoles, què hi passa al voltant… Com s’adapta l’educació a aquesta societat accelerada? Cal que sigui la prioritat. Tenim una Llei d’Educació. Hi ha alguns punts de la llei que, si es portessin a terme, ja seria un gran pas.  

Anem enrere en el temps. El 2011 anava de dos a la llista i el PSC perd les eleccions per primer cop i PxC treu tres regidors. Té algun record d’aquella nit?
Va ser una nit trista. Però tampoc m’hi vull recrear. Va passar. Tampoc ens aporta res en aquests moments.

Però no va ser una sorpresa? Fins aleshores molts tenien la sensació que es controlava la situació. Això es va acabar.
Van entrar als ajuntaments de Catalunya on havien fet “bustiada” [amb un xec regal a nom d’un immigrant]. Ho vam estar comprovant i, on van enviar aquesta informació, van tenir representació. D’on van treure els recursos?


En tot cas, sí, n
o s’havia copsat prou bé el problema i el malestar que teníem. Era evident. Claríssimament aquest tipus de vot són vots de malestar. I no ho vam saber veure. Estàvem en l’etapa més cruel de la crisi i la gent va canalitzar la seva frustració. Sobretot unes determinades generacions. No tant perquè tinguessin immigrants al seu costat, sinó perquè tenien unes expectatives que es van trencar. El vot de Plataforma va concordar amb el fet que unes generacions van veure trencades les seves expectatives de cop.

Quan van treure tres regidors, la sensació és que s’havia de fer alguna cosa. Però, després, poca cosa es va fer. De fet, els serveis de Nova Ciutadania es van aprimar clarament, en el mandat passat… 
És cert, no s’hi va donar resposta. La resposta a vegades passa per saber quina és la percepció que té la gent sobre aquest problema. I què està passant amb les classes mitjanes. Això s’ha de saber captar. És a dir, gent treballadora, ben situada, que en un moment donat cau i es troba davant dels serveis socials. Com redefineixes els serveis i les ajudes també és donar resposta a aquest problema? Això, encara ara, no es té prou en compte. No es fa prou cas a la classe mitjana i a les seves preocupacions.

I per què no es va donar resposta davant l’alarma que s’havia generat?
També va coincidir amb el fet que va haver-hi un canvi de govern, hi havia més grups municipals i tampoc es va agafar aquest tema com el més prioritari. També passa una cosa: en política aquests temes fan una mica de por. A vegades te l’has de jugar una mica i has de tenir una visió més enllà dels quatre anys. Són temes que generen conflicte. A més, la tirania dels quatre anys i del curt termini impedeix pensar en perspectiva de futur. Per tant, hi ha temes que costa que es treballin perquè t’hi pots jugar unes eleccions, una bronca… Falta clarament una visió a mig i llarg termini. Hi ha coses que no s’afronten per la tirania dels quatre anys. A vegades has de pensar més enllà.

Acabem. Després de l’etapa al Parlament, el 2011 vostè va ser a l’oposició, quatre anys, amb un govern monocolor de CiU. Va ser difícil, aprendre a fer oposició?
Sí, realment era molt millor governar, va quedar demostradíssim. Van ser uns anys en què atendre tot aquesta problemàtica dels barris va quedar clar que no era una prioritat. El govern no s’hi va dedicar, segurament també perquè va caure en allò que a nosaltres també ens passava, que era el curtterminisme. Pensar en els propers quatre anys… i moltes d’aquestes coses fan por de governar, però s’han de pensar molt més enllà. Això m’ho van ensenyar Manel Mas: a vegades has d’arriscar, tirar milles… i després ja veuràs on vas a parar. I Pasqual Maragall era de la mateixa manera.

Anuncis

About lariera48

Bloc d'anàlisi i interpretació de la política local mataronina escrit per Ramon Radó, Toni Rodon i Joan Salicrú.

One comment on “Consol Prados: “Sense la Llei de Barris, als barris de Mataró estaríem molt pitjor”

  1. Retroenllaç: Març 2017: Nova escola i nova polèmica | LaRiera48

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Informació

This entry was posted on 25 Març 2017 by in Entrevistes al marge and tagged .
%d bloggers like this: