LaRiera48

Blog d'anàlisi política local de Mataró editat per Ramon Radó, Toni Rodon i Joan Salicrú

Joan López: “Si PUMSA no hagués liderat el desenvolupament urbanístic, hi hauria hagut més dinamisme econòmic”

Joan López en un moment de l'entrevista al seu despatx del carrer Montserrat de Mataró. Foto: J. S. / LaRiera48

Joan López en un moment de l’entrevista al seu despatx del carrer Montserrat de Mataró. Foto: J. S. / LaRiera48

Tot i que avui el mataroní Joan López sigui ara conegut com a tertulià als principals mitjans catalans, se’l presenti com a historiador i/o professor de Comunicació i se li afegeixi el seu segon cognom -Alegre- per singularitzar-lo en relació a un cognom molt comú a casa nostra, aquest home dur en els plantejaments però capaç de posar-se a qualsevol a la butxaca en una conversa informal va ser una figura política important durant els anys 90 a la ciutat que el va veure néixer, Mataró. Com a Joan López, sense més afegit, quan va fer 23 anys va aconseguir que el centre dreta local no nacionalista -en vocabulari d’aquell moment, segurament ara diríem “dreta unionista”- recuperés el 1991 la presència en un consistori que en l’anterior mandat només comptava amb tres formacions polítiques representades -PSC, CiU i PSUC-. Posteriorment, entre 2004 i 2006 va ser diputat al Parlament de Catalunya i d’aquí va centrar-se en l’activtat privada en una consultora de comunicació que dirigeix. Reconeixent sense embuts canvis en les opinions que tenia de les coses de la ciutat malgrat no haver variat d’ideologia política -liberal en tots els sentits-, López repassa en aquesta entrevista com es feia la política local 25 anys enrere i la compara amb avui en dia. JOAN SALICRÚ / TONI RODON / RAMON RADÓ

Ara fa 25 anys que va entrar a l’Ajuntament com a regidor, l’any 1991, amb 23. Quines són les imatges que li venen al cap d’aquell moment?

La veritat és que la situació era totalment diferent a l’actual. Nosaltres vam ser la quarta força política que entrava a nivell local… i ara hi ha nou grups! De fet, jo vaig viure com a gran novetat l’entrada d’ERC, imagina’t! Aquell va ser un mandat molt interessant perquè veníem d’una majoria absoluta del PSC el 1987 i l’havia perdut. En aquells anys es va inaugurar el port, es va fer la llicència de l’aparcament de la Plaça Santa Anna, es van desenvolupar projectes de peatonalització, … La pròpia junta local del PP, on aleshores hi convivia gent jove i gent gran, va tenir molts debats. El tipus de votant del PP del segle XXI no té res a veure amb el votant del XX. A mi el principi em van votar sobretot al centre de Mataró. Un vot molt conservador que pràcticament ja no hi és. Jo en aquell mandat vaig haver de defensar coses que espiritualment no compartia.

Als anys 90, vostè va tenir diverses enganxades en el ple amb l’alcalde Manuel Mas.

Sí, però en canvi hi havia moltes coses que també les vam votar. A en Mas li tinc admiració, respecte i afecte. Amb Iniciativa compartien govern però per ells era un soci incòmode. Per exemple, en Salvador Milà n’estic segur que era un company de viatge dur, tenia una personalitat complexa. Nosaltres sumàvem dues coses: primer, la nostra inexperiència: teníem 23 anys… no en teníem ni idea! Recordo que en un ple en Blai Serena [regidor de Mataró per CiU] em va dir que la ignorància era molt atrevida i, amb el pas del temps, li he de donar tota la raó (riu). Amb en Mas la diferència no era tant per qüestions polítiques. Per exemple, el pàrquing de Santa Anna el va aprovar amb el PP. Era més una diferència generacional. Nosaltres érem torracollons. Ells fins aquell moment havien tingut un cert patrimoni del carrer i nosaltres vam intentar copiar allò que feien el PSC i el PSUC. I això generava fricció. Més per la competitivitat política i generacional, que no per les diferències substancials a nivell polític.

Ha fet referència al factor de l’edat. L’entrada al consistori va fer canviar gaire els seus postulats polítics?

Bé, jo sempre dic que els ciutadans de Mataró no només em van escollir com a representant sinó que, amb els seus diners, em pagaven un màster. Com que era regidor únic, en vaig haver d’aprendre ràpid. En realitat moltes de les coses que acabava pensant de Mataró era perquè feia d’esponja. Nosaltres érem un partit amb un gap molt intens entre gent gran i gent jove i amb poca implicació al teixit de la ciutat. La meva feina era més aviat anar teixint lligams. Recordo per exemple que en barris com Cerdanyola i Rocafonda Convergència es mutava i es feia passar per un altre partit: es venien com a senyors de dretes per anar contra els socialistes. Del 91 al 95 el que vam fer va ser un “surt de l’armari”, per dir-ho d’alguna manera, dient: “no veus que al seu cor no hi batega l’espanyola com al teu?” Fèiem una estratègia molta tonta però que ens va donar fruits com era portar alcaldes del PP d’Andalusia. I amb això vam poder construir un partit. I allò que en Carles Sabaté o en Mateu Ros no van fer perquè no van tenir temps o no van poder, ho vam fer nosaltres: crear un espai de dretes. La situació nacional, amb el PSOE caient i a punt del canvi de regim, també ens ajudava. “Ens han de votar perquè no pot ser que el PP, un partit tan important a nivell espanyol, no tingui regidors a Mataró”. El 95 ja vam tenir capacitat de fer una candidatura ben travada. Recordo que fèiem unes falques a la ràdio en les quals hi sortia l’Aznar demanant el vot pel PP a Mataró. Vam intentar que tothom que fos de dretes i ens havia votat a les espanyoles ens votés a l’Ajuntament. Recordo que l’acte final de campanya el vam fer amb el Gerardo Fernández Albor, expresident de la Junta de Galícia, amb l’objectiu de mobilitzar els gallecs de Mataró. Era un model de campanya molt diferent a la d’ara.

Amb aquesta estratègia van aconseguir cinc regidors el 2003. Ha pensat mai que va plegar massa aviat? Que, si s’hagués quedat, potser hauria arribat a alcalde, com Xavier García Albiol, que va entrar a l’Ajuntament de Badalona el 1991, com vostè?

La comparació amb Albiol no la veig, perquè Badalona no és Mataró. Jo no sé si hagués fet la mateixa política que Albiol, que electoralment és una política d’èxit indiscutible. Però jo crec que a Mataró no ho hagués fet. I no tinc clar que, si hagués seguit, hauria guanyat. Els últims resultats [5 regidors] que vaig tenir potser són els que vaig tenir menys mèrit i més s’expliquen per la situació estatal.

No ha pensat mai que se li va escapar l’oportunitat de ser alcalde?

Si vols que et digui la veritat, si ara tornéssim a l’any 2004 i hagués d’anar al Parlament, no deixaria l’acta de regidor. Vaig gaudir molt a l’Ajuntament de Mataró. La meva vida sense els anys de l’Ajuntament seria una altra, més insulsa i vulgar. I crec que va ser un error deixar-ho.

D’aquell model de ciutat dels noranta, què li va agradar i què hauria fet diferent?

Jo reconec que hi havia coses sobre les quals no tenia capacitat de visió. La política de Milà en el fons es va basar en donar avantatge a Pumsa i que el creixement de Mataró fos molt restrictiu. Això va provocar un encariment de preu, una entrada forta de diners a l’Ajuntament, més inversió, però després ha tingut efectes secundaris. I la crisi ho ha mostrat. Tot i que és cert que Mataró ha tingut un estoc d’habitatges buits menys important que altres ciutats de Catalunya. Però segueixo pensant que es va perdre l’oportunitat d’arreglar coses com tota la part de les Cinc Sènies. I el resultat és que Mataró ha quedat urbanísticament desequilibrat.

Les Cinc Sènies les hauria fet diferent. Què més hauria canviat en relació al model de ciutat?

És potser més una qüestió filosòfica. La intervenció de Pumsa el que va fer va ser marcar les cartes i que el desenvolupament anés molt de mans de l’Ajuntament. Si això no hagués passat, potser més gent hauria anat a l’atur en època de crisi, però com que després la frenada ha estat tan bèstia, potser també s’haurien fet més coses. Per exemple, si no haguéssim muntat un lego amb el tema del Corte Inglés, no els hauria agafat la crisi i, potser, ja hi seria. I ara no tindríem un solar i un forat. Avui ja seria un eix comercial. Si no haguessis tocat tant els collons, allò ja ho tindríem resolt. Al final, què hi ha? Res. Ara tindríem més gent que treballaria.

Per tant, creu que Pumsa va frenar la iniciativa privada?

Hi ha experiències d’iniciatives privades i l’Ajuntament que van ser bones. La V que va de la Via Europa al Camí de la Serra va anar bé. Els primers habitatges socials que es van fer va ser gràcies a una iniciativa mixta. I després ja no vam fer-ho quasi més. Ens vam tornar golafres. Justament ara he vist que municipalitzaven el pàrquing de la Plaça de les Tereses.

I no li sembla bé?

Em sembla dogmàtic. L’Ajuntament ha de fer el que ha de fer. Ja hi ha senyors que saben gestionar pàrquings i, si no els agrada com ho fan, que en busquin uns altres. Però l’Ajuntament s’ha de centrar amb allò que s’ha de centrar i no perdre energies.

En clau més general l’hem vist simpatitzar amb Ciutadans. En clau mataronina expressa el suport a algú?

Jo he dit que vaig votar a Ciutadans al Parlament, quan es va presentar [Albert] Rivera. El PP amb Piqué era un PP que es volia assimilar amb Convergència. I jo sóc un català no nacionalista. I Ciutadans era nítidament anti-nacionalista.

Però en clau mataronina de quin partit està més a prop?

No t’ho sabria dir. No tinc un feeling de què fa Ciutadans a l’Ajuntament. El PP té els mateixos regidors que tenia amb mi. Això dóna per una reflexió, com a mínim. En José Manuel López em sembla una persona esforçada, sacrificada i identificada amb la feina que fa, però els partits en general tenen un problema de captar gent, de poder-la engrescar.

L’espai liberal que vostè volia representar ha quedat dividit en dues forces?

Bé, l’espai que representàvem ha canviat molt. Els primers vots ens venien essencialment de Convergència. Vam frenar el creixement de Ramon Camp. A les segones vam fer mal al PSC, sobretot als barris, per una qüestió estatal. A dia d’avui, el vot del PP competeix amb C’s i el PSC. No hi ha vot d’intercanvi amb l’independentisme. A més, el PDeCAT va camí de convertir-se en una UCD 2. La castanya que es fotran serà equivalent a la d’UCD. Desaparició absoluta. M’hi jugaria el que vulguis.

Quan va deixar la política municipal vas anar al Parlament de Catalunya. Quines diferències va notar?

Totes. Aquella legislatura, a més, va ser terrible, perquè va ser la legislatura de l’Estatut, amb [Pasqual] Maragall de president. La tensió dins el grup del PP era important: en [Josep] Piqué era més favorable a la negociació o a la participació a la ponència. Era un moment en què hi havia un cordó sanitari establert pel pacte del Tinell, una cosa antidemocràtica i una manca de respecte als votants del PP. Les diferències amb l’Ajuntament van ser molt grosses. A l’Ajuntament, des que comences fins que acabes un pla local, per exemple, poden passar un parell d’anys. En el Parlament la distància era molt més gran. Per passar-te una tarda en una comissió parlamentària discutint coses sobre Campdevànol o l’Alta Ribagorça, has d’estar molt motivat. Ser diputat és un privilegi, però no té un impacte tan directe. Si vols fer política, és molt més encoratjador en un àmbit municipal. Potser la Consol Prados o en Salvador Milà pensen diferent, però jo em passava el dia batallant amb els meus. Em vaig assabentar pel diari que no em deixaven repetir. No van tenir ni la decència de dir “adéu i moltes gràcies”. I era una mica la sensació de dir: “vols dir que jo he de tenir opinió sobre el que passa a l’àrea de salut de Campdevànol?”.

A Mataró, quan vostè ja no estava a l’Ajuntament, l’any 2011 va haver-hi un canvi de govern i CiU va guanyar l’alcaldia. Com ho va viure?

En realitat no va haver-hi cap gran canvi. En [Joan] Mora va ser un alcalde molt de gestos (amb el tema de Laietana, de les preferents, i amb el tema de Pumsa), però més enllà d’això, el canvi no es va notar gaire. Era complicat. Abans que guanyés en Mora, l’Ajuntament socialista era com un titànic anant contra un iceberg. I això no ho pots canviar ràpidament. Si haguessis preguntat durant el mandat Mora qui manava a Mataró, molta gent hauria dit que governaven els socialistes. Suposo que les raons d’ell per no repetir són vàlides, però hauria estat bé una altra legislatura per veure què hauria passat.

Com a liberal, què li hauria demanat a Mora?

Potser el que no va haver-hi és una voluntat de fer un canvi radical. En Mora es va trobar amb un ajuntament sense majoria. Hi va haver aquell pacte amb el PP, una cosa molt estranya, que, deixant l’independentisme a banda, hauria estat un bon pacte. Suposo que ell, en no tenir majoria, no va poder fer més del que va fer. Què s’hauria hagut de canviar? Al final, Mataró tenia dos grans empreses. Una era l’Ajuntament i l’altra era Caixa Laietana. En el moment en què l’Ajuntament deixa de fer inversions i Caixa Laietana cau, la cosa va malament. Això ha provocat un forat a l’economia local important.

Anuncis

About lariera48

Bloc d'anàlisi i interpretació de la política local mataronina escrit per Ramon Radó, Toni Rodon i Joan Salicrú.

One comment on “Joan López: “Si PUMSA no hagués liderat el desenvolupament urbanístic, hi hauria hagut més dinamisme econòmic”

  1. Retroenllaç: 30 dies a La Riera 48: febrer 2017 | LaRiera48

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Informació

This entry was posted on 12 febrer 2017 by in Entrevistes al marge and tagged , , , , , , .
%d bloggers like this: