LaRiera48

Blog d'anàlisi política local de Mataró editat per Ramon Radó, Toni Rodon i Joan Salicrú

Jordi Surinyach: “No veig que la classe mitjana de Mataró se senti massa representada per CiU”

Jordi Surinyach en el seu despatx d'advocat, a La Riera de Mataró.

Jordi Surinyach en el seu despatx d’advocat, a La Riera de Mataró.

És probablement un dels homes més polítics que hi ha a la ciutat, tot i que paradoxalemnt des de fa molts anys no està en primera línia. En tot cas, sense cap mena de dubte, és el més murri dels polítics mataronins que hi ha hagut les darreres dècades a l’Ajuntament de Mataró. Va ser regidor per Convergència i Unió fins el 1998, quan va deixar la formació per anar al grup mixt i presentar-se, l’any següent, com a cap de llista d’Esquerra Republicana, partit amb el qual no va obtenir representació.

Persona molt propera a Joan Mora, quan aquest va ser escollit alcalde de la la ciutat es va convertir en un dels seus principals consellers, representant l’Ajuntament en temes tan delicats com la resolució del conflicte del Cafè Nou o participant de la creació de la Fundació Iluro, hereva de Caixa Laietana, de la qual és patró.

Advocat de professió, segueix sent un home sense pèls a la llengua, provocador, que llança titulars cada cinc minuts. En una llarga entrevista amb La Riera 48, Surinyach repassa la situació que viu la formació hereva de l’antiga Convergència, en la qual ell ha donat suport al candidat renovador Alfons Canela.

To sorneguer, exigent amb aquells que l’han succeït, Jordi Surinyach explica en sí mateix qué és un “homo politicus” i com es pot seguir fent política a Mataró encara que no se sigui regidor. Porta la política a la sang i, malgrat els canvis de partit dels quals ell mateix en fa broma, segueix movent-se en l’espai del centreesquerra independentista. RAMON RADÓ / TONI RODON / JOAN SALICRÚ

 

Comencem. En el seu compte de Twitter només hi té una piulada i és de suport a Alfons Canela, candidat a presidir el PDECat a Mataró. Vostè és una de les persones que l’ha animat a presentar-se?

Sí, no tinc res en contra d’en Xavier Penela, però penso que estaria bé que en Canela guanyés. Tot i que sóc dels que penso que no sé si el partit té massa recorregut polític… El problema del PDECat és que encara no sap què vol ser quan sigui gran. Faria bé de representar correctament els sectors socials que vol representar.

… que són?

El que en diuen l’espai central del país. Jo no vull caure en el joc que no hi ha dretes ni esquerres, perquè hi són. I fins i tot hi ha un centre. Cal que el PDECat pensi a quin sector social representa. Ha d’aspirar a representar els que representava l’antiga Convergència, que ho feia molt bé. I per això tenia la força que tenia. Ser un instrument i una maquinària ideològica no serveix de res. I fer una maquinària ideològica competint amb ERC per veure qui és més republicà tampoc serveix de res. I això seria bo no només pel PDEcat, sinó també pel moviment independentista, perquè la clau del procés està en la classe mitjana. Si l’atemorim, no hi haurà procés. Necessitem que hi hagi un partit que representi aquest espai i no crec que ho acabin de fer. A Mataró, per exemple, què representen els regidors de Convergència? Representen aquest sector social?

Creu que no ho tenen clar?

El problema és que no ho saben. El que han de fer és governar amb els socialistes tenint-ho molt clar. I miro el pressupost, miro les ordenances fiscals… És bo que els partits es defineixin per la gent que representen. Gent com l’Alfons Canela o en Joan Mora això ho tenen clar. Una altra cosa és que després hi discrepis o no… I no és un problema personal, que si en Quim Fernández o en Penela. A mi em sap greu per en Quim Fernández… pensava que hi tenia bona relació, però veig que no, almenys per part seva. Però tornant al que dèiem, seria bo que el PDECat tingués aquesta capacitat de regeneració.

Veu algun partit dels que hi ha a l’Ajuntament que tingui clar què representa?

Teòricament qui ho té més clar és el PSC, una altra cosa és que se’n surti o no se’n surti. No sé, ara hi ha hagut la modificació de les ordenances municipals, no? Jo no crec que la posició del grup municipal de CiU… no sé, hagués hagut de fer algun marramiau. No veig que la classe mitjana de Mataró se senti massa representada, per CiU. Des del primer moment, CiU hauria d’haver dit: “I nosaltres volem que Esquerra entri al govern”. Una i altra vegada. I l’únic que li fa carantonyes a en [Francesc] Teixidó és en [Esteve] Terradas, que ja està pensant en el 2019. A mi ja m’ho va dir: “No pactarem amb Convergència”. Jo li vaig dir: “bé, potser sou dos, eh?”. Per tant, si això va així, no crec que CiU hagi d’anar a l’oposició ni anar a “marcar paquet”, que deia en Puigcercós, però sí que es vegi clar a qui representes. Que això no és dolent!

Pel que diu, s’entén que no està massa còmode amb la indefinició ideològica…

Ja us ho diré d’aquí uns mesos… El pujolisme, que ha existit com a moviment, tothom sabia què era: “Sant Pancraç, salut i feina”. I era un bon representant de les classes mitjanes i fins i tot populars. Al trencar-se tot això, el PDECat no ha acabat de… entre que ha matat el pare i s’ha explicat molt malament. Penso que, en aquests moments, des de dins i des de fora s’ha de recolzar aquest partit perquè organitzi políticament l’espai central del país. Perquè, si no ho fan ells, ho faran uns altres.

Preguntes com aquestes són les que es fan al Club Demòcrata?

De fet, quan es va muntar el Club Demòcrata era perquè hi havia una sèrie de gent que ens interessa la política i no ens sentíem representats per ningú. Hi havia convergents i gent d’aquesta òrbita. Molt indirectament ha induït a renovar la classe política; els que tenim 60 anys podem ajudar, però és bo renovar-se. Suposo que el Club Demòcrata ha ajudat que la gent més jove que hi participava es motivés i muntés una alternativa. Sempre en un sentit positiu.

Se sent còmode amb el posicionament ideològic del nou partit?

No, jo no sóc liberal, per exemple. Ha de ser una cosa prou àmplia perquè la gent de centre-esquerra i centre-dreta s’hi senti còmode.

Vostè com es defineix ideològicament?

Jo em sento socialdemòcrata. I republicà. Pel país, Esquerra representa un bloc i ho té clar. És un partit que m’aprecio i a vegades fins i tot el voto. Però no hi estic tan proper, ni m’hi sento còmode del tot. El meu entorn és convergent i sempre ho ha estat.

Estaria, per tant, a la banda esquerra de l’antiga Convergència i a la dreta d’ERC?

No, no, jo estic a la banda d’en Jordi Surinyach, que no sé si és l’esquerra o la dreta. Tinc les meves opinions i, si coincideixen amb uns bé i, si ho fan amb els altres, també. Però, com que em considero independentista, el millor que puc fer per afavorir el procés és reflexionar sobre la necessitat que hi hagi un partit independentista fort que expressi aquest sector social. Perquè sense aquest sector no hi haurà independència. Seria una mica la traducció social d’allò de “sense Convergència no hi ha independència”. I em fa por que entre tots els acabem atemorint. Em fa molta por.

De moment no milita al PDECat?

No hi participo directament, digui el que digui en Joaquim Fernández. Penso que ho ha de fer gent jove. Jo dono el meu parer i ja està.

Durant el mandat 2011-2015 vostè va tenir un paper d’assessor per afers especials de l’alcalde Mora…  

Jo sóc amic d’en Joan, de fa molts anys. Era amic d’en Joan quan jo era cap de llista d’ERC i ell em va ajudar durant la campanya, cosa que els d’Esquerra no recorden o no se’n volen recordar. Quan ell era alcalde, hi havia tres o quatre temes que jo tenia clar com es podien tirar endavant i em va dir: “Si tu ho tens tant clar, per què no ho fas?”. Però no és que jo fos conseller àulic. Amb en Joan Mora no hi estic d’acord amb tot: ell és liberal i jo no, ell és creient i jo no, però hi ha una amistat.

Aquest paper va generar certa crítica per part de l’oposició…

Durant anys ningú no havia pogut arreglar temes com el del Cafè de Mar i jo li deia: “Joan, això s’arregla parlant, tancant-se en una habitació parlant i jo crec que és possible”, perquè el que havia passat allà és que durant 35 anys les fílies i les fòbies del negociadors ho havien fet inviable.

L’incomodava anar a negociar en nom de l’alcalde?

Home, no sóc pas l’únic. Això ja ho feia en [Joan] Majó amb en [Josep] Fradera, en [Manuel] Mas ho va fer amb molta gent… I en tot cas, al final, es va resoldre, no? Al final no s’ha posat pas la medalla en Surinyach, se l’ha posat la ciutat, no? Hi havia 40.000 mocions de l’Ajuntament dient que aquest patrimoni havia de tornar als cooperadors i l’alcalde Mora, que és d’Arenys -això és important-, diu: “Fem-ho. No hem quedat que és de la Unió de Cooperadors? Doncs per vostès”. En segon lloc, era dir-los als del Centre Catòlic, què voleu fer amb això? Parlar amb claredat. I arreglar el Pati del Cafè Nou per a la ciutat. Però vaja, jo no era l’únic que feia aquestes coses, eh? Ei, i sense cobrar un duro! Com molta gent. En Ramon Reixach, per exemple, va ajudar molt amb el tema de la Unió de Cooperadors. Ell que és un catòlic reconsagrat podia dir segons quines coses que un altre no podia dir… Jo li agraeixo molt a en Joan que em demanés ajuda, perquè del tema dels cooperadors n’havíem parlat molt. Jo havia estat a la crisi inicial de la Unió de Cooperadors, quan en Manuel Mas n’era el president, abans de ser alcalde. Em sabia la història i jo sabia que no podia anar a parar a mans de segons qui….  De manera que em vaig treure una espina, perquè jo havia lluitat, per recuperar tot això. Era un compromís de l’any 77. Jo amb això no m’he transfugat!

La creació de la Fundació Iluro, la successora de Caixa Laietana, és una altra de les coses en què vostè va participar en el mandat passat. Actualment n’és patró.

Sí. Ningú es pot queixar del paper que va tenir en Joan amb Caixa Laietana, després de 40 anys que, diguem-ho clar, l’esquerra mataronina estigués agenollada i besant els peus davant el poder econòmic local que era la Caixa Laietana… agenollada completament! Doncs va un alcalde convergent i els diu: “Ei, s’ha acabat la broma. Vostès són una colla de lladres”. Pam!

Posant-se en contra molta gent d’Unió i algú de CDC.

Si, d’Unió, tots; i de CDC, algun que em consta que li va dir que no ho fes. I pensant després com gestionaríem tota aquesta situació, amb l’obra social i tota la resta. Per cert, amb la gran col·laboració del conseller Mas Collell i amb la gran actitud contrària del conseller de Justícia, amb qui tot eren problemes. Es va donar aquesta paradoxa: un liberal, no precisament d’extrema esquerra, agafa i els diu a aquests senyors que són uns lladres. No sé si els membres del Consell d’Administració que representaven l’Ajuntament en altres èpoques van fer el mateix. I hi ha qui diu: “a l’època de Joan Mora no es va fer res”. Home, passem llista!

Per què creu que se’l recordarà, a Mora, com a alcalde?

Jo crec que a en Joan se’l recordarà sobretot per la dignitat amb què va defensar els interessos de la gent afectada per la crisi de Caixa Laietana. A mi em consta que amb el tema de les preferents va tenir pressions molt fortes del seu propi partit, que li deia: “Què estàs fent?”. I ell els deia: “Que no ho veieu, el que estic fent?”. Nosaltres vam arribar a negociar amb [Josep] Ibern [darrer president de Caixa Laietana] i en aquell moment seguien tenint mecanismes de pressió, que exercien, eh?

I, en la governació de la ciutat, en què s’han notat els quatre anys de Mora en clau proactiva?

En quatre anys no es pot canviar tant… Hi va haver un altre tarannà; hi va haver sectors socials que no el van acabar d’entendre. És una persona que imprimeix un estil empresarial molt propi. A en Joan ningú li discutirà el sobreesforç d’hores que feia. No estic negant la dedicació que han tingut tots els anteriors alcaldes, que estic segur que hi han dedicat hores i hores i hores, els que m’agraden i els que no m’agraden. Però en Joan és una màquina.

Li van faltar quatre anys per acabar de deixar empremta?

Jo crec que en el darrer període en Joan es va sentir sol. Sol. Una persona que és un empresari d’èxit, com ell, a la política només hi va a perdre, a dedicar-hi hores. Perdre família, hores de fer muntanya, èxits professionals… I a sobre és mal vist. Això, juntament amb la situació familiar, van fer que digués: “escolta, el meu compromís era de vuit anys i…”. Si l’hagués acompanyat més gent i hagués trobat més diàleg amb l’oposició i més recolzament del seu partit… Ser alcalde de Mataró genera molts “gelos” en un partit com Convergència, eh? Tenia aliats, però també gent que li deia: “Què fas? Alerta, eh?”. I gent que els tenia propers. Aquest sentir-se poc valorat, com per exemple amb la crisi de la Federació de Municipis… on va ser l’únic alcalde que va donar la cara. A mi, com a elector, perquè sí que el vaig votar, m’agradava tenir un alcalde així. Pensava: “Osti, quins pebrots!”. Tenia el gran avantatge de no ser de Mataró, per tant, no tenia cap fília ni cap fòbia. Parts negatives del seu mandat? Fonamentalment no haver arribat a un acord amb el PSC. Jo comprenc que era difícil per la mala relació que tenia amb en Baron; no han lligat mai, hi ha incompatibilitat de caràcters.

Vostè, de fet, va treballar a fons perquè fos possible, aquest pacte, gràcies a la seva bona relació personal amb el president local del PSC, Esteve Terradas.

Sí, clar, per això després va ser fàcil arribar a un pacte. Amb l’Esteve Terradas ja ho teníem parlat. I en vam parlar diverses vegades,  però sempre s’encallava per una cosa o altra. Hi havia un sector dels socialistes que anaven a veure en Joan i en Joan els deia: “Escoltin, jo no pacto amb un sector del PSC, jo pacto amb el PSC”.

L’altre dia, en un acte sobre les preferents al Cafè de Mar, a Mora se’l veia pletòric, fent d’exalcalde. Semblava amb ganes de tornar fer política…

No crec que torni, d’alcalde. Podria ser un bon diputat; és una persona desaprofitada. Jo crec que, amb la situació en què estava, el que va fer ho valoro positivament.

Ha apuntat en dues ocasions que Joan Mora no era de Mataró i que això era bo. No s’ha pensat massa, en aquest detall.

Per exemple, en Joan Mora té claríssim el tema de les Cinc Sènies. De mantenir-ho. Perquè ve de pagès. No té fílies ni fòbies del mataronisme de tota la vida, que és una cosa que explica perquè no s’havia resolt temes com el Cafè de Mar. A Mataró, històricament els candidats de CiU anaven a veure els rics del poble a demanar-los diners per fer una bona campanya. En Joan Mora tenia clar que això no ho faria, perquè si no ho feia, la seva valoració seria molt més alta [riu]. Ell té una relació amb en Pep Riera diferent de la que tindria un alcalde convergent. O amb l’Agàpit Borràs, amb allò de foradar la Plaça Gran a veure si es trobava la famosa cisterna. Ser de fora de Mataró és un avantatge.

Anuncis

About lariera48

Bloc d'anàlisi i interpretació de la política local mataronina escrit per Ramon Radó, Toni Rodon i Joan Salicrú.

One comment on “Jordi Surinyach: “No veig que la classe mitjana de Mataró se senti massa representada per CiU”

  1. Retroenllaç: Relleu al PDECat Mataró i conseqüències en el govern de la ciutat | LaRiera48

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Informació

This entry was posted on 11 Desembre 2016 by in Entrevistes al marge and tagged , , , , , , , .
%d bloggers like this: