LaRiera48

Blog d'anàlisi política local de Mataró editat per Ramon Radó, Toni Rodon i Joan Salicrú

“La Catalunya que ha de ser”, de Cristian Escribano

Mataró és una ciutat complicada. Aquesta és la conclusió a la que he arribat arrel dels resultats de les darreres eleccions municipals.

La ciutat que em va acollir fa disset anys, i que tant m’ha donat, em va sorprendre un cop més, però aquesta vegada no per desvetllar cap meravella, sinó col·locant (tot i que legítimament) a les cadires de La Riera 48 gent que mai havia mirat pel bé de la ciutat fins un parell de mesos, abans del reclam de les urnes.

Crec, i espero, que els mataronins i mataronines sabran analitzar allò votat, i que plegats podrem engegar un parèntesi d’autocrítica per retornar millors i més valedors de la confiança que un dia vam perdre.

No hem d’oblidar que Mataró és una ciutat de la qual la Generalitat s’ha desentès, en aquests darrers temps. No ha tingut la capacitat de poder ajudar-nos en els moments durs que els nostres veïns han patit i ni tan sols volen reconèixer el gran deute monetari que tenen amb nosaltres. I mentre aquesta deixadesa passava, l’Estat ha estat qui ha ajudat Mataró, fent que milions d’euros hagin anat per pagar als nostres proveïdors, deslliurant el nostre Ajuntament d’una gran llosa.

El proper 27-S, la nostra estimada ciutat té molt a perdre: si una majoria dels nostres conciutadans d’arreu de Catalunya trien l’opció de la ruptura, tot el que hem aconseguit fins ara corre perill de desaparèixer.

És molt cert que Catalunya s’ha caracteritzat durant dècades per ser un dels gran motors d’Espanya. Però és igual de cert que això no hagués estat possible si persones vingudes d’arreu del nostre país (Andalusia, Extremadura, Murcia…) no haguessin vingut a aportar els seus coneixements i la seva mà d’obra.

L’orgull que representa per mi tenir un avi que amb quinze anys va agafar els quatre trastos que tenia a un petit poble a mil cent quilòmetres d’aquí, i pujant a un tren i a un altre, va arribar a Barcelona a treballar. És tan gran com veure que ha fet seva aquesta terra d’acollida, i que llueix amb fervor al seu cotxe la bandera extremenya i la senyera.

Ara les urnes ens tornen a reclamar. No perquè ens toqui, sinó perquè un president massa desitjós de conflicte i aquells que l’acompanyen han decidit que és el moment de donar el cop definitiu al conflicte que porten anys atiant.

Jo, com tota persona, no sóc imparcial, però puc valorar les dues postures: la de la Catalunya que, com a gran motor econòmic, necessita millor finançament; i la de l’Espanya a la qual comença a cansar que l’únic discurs de la Generalitat sigui “Espanya ens roba” -quan les dades ens deixen clar que no podríem pagar ni la meitat de les pensions sense l’ajuda de l’Estat-.

A Catalunya tenim infinitat de coses bones: una llengua, una cultura, una terra i unes tradicions meravelloses, però actualment també tenim més de 700.000 aturats i 500.000 nens mal nodrits.

El Govern que hauria d’estar lluitant per eradicar aquestes xacres de la nostra societat està immers en inert debat de la independència, deixant de costats milers de catalans que cada dia que passa els necessiten més. Ara, anant més enllà, es presenten a les eleccions sense programa, proclamant a tort i a dret que tot tindrà solució si ells manen. Portem molts diners malbaratats en campanyes, mítings, cadenes i independència en general, mentre estem retallant en coses menys “tocables”, com la sanitat, les persones amb dependència o l’educació.

El Parlament que surti del proper dia 27 de setembre haurà de triar: o seguim una deriva rupturista, mentre seguim oblidant a les persones que més ho necessiten, o lluitem junts per sortir de la crisi, treballant per tots els ciutadans sense tenir en compte d’on procedeixen o quins colors voten.

Malauradament, hi ha partits que no escolliran aquesta opció, perquè és l’única amb la qual satisfer i ampliar el seu rèdit electoral. I el Partit Popular de Catalunya s’erigeix com a única opció, entre les forces no independentistes, capaç de garantir una seguretat jurídica i constitucional per seguir formant part d’aquest projecte comú anomenat Espanya, i alhora tenir la força suficient per poder sortir del pou negre de la crisi.

Ja hem vist a què ens ha dut el conflicte: ha desunit famílies, ha trencat amistats, ha creat exaltats (d’un bàndol i de l’altre), ha portat intolerància i inseguretat a casa nostra.

La tranquil·litat ha de tornar a la política i a la societat catalana. Un dels millors personatges que ha donat la historia dels Estats Units, Ulysses S. Grant, va dir un cop finalitzada la Guerra Civil Americana: The war is over, the Rebels are our countrymen again, and the best sign of rejoicing after the victory will be to abstain from all demonstrations in the field”. Nosaltres no n’hem patit una, de guerra, però si una fragmentació social molt gran i súmmament difícil de reparar. Però com va dir Grant, tots tornem a ser compatriotes.

Cristian Escribano és president comarcal de Noves Generacions i militant del PP de Mataró

Anuncis

About lariera48

Bloc d'anàlisi i interpretació de la política local mataronina escrit per Ramon Radó, Toni Rodon i Joan Salicrú.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Informació

This entry was posted on 23 Setembre 2015 by in Columnes d'opinió.
%d bloggers like this: