LaRiera48

Blog d'anàlisi política local de Mataró editat per Ramon Radó, Toni Rodon i Joan Salicrú

Joan Mora i el síndrome de l’ànec coix

joanmoraboschLAXARXA

Joan Mora viu una particular versió del síndrome de l’ànec coix. Aquesta expressió s’atribueix a l’actitud que tenen els presidents nord-americans que, en el cas d’haver estat reescollits, a partir de la segona meitat del segon mandat, comencen a perdre pes, influència, capacitat de lideratge… de manera que es va esllanguint la seva autoritat quan més s’acosta el final d’aquest segon període.

A Mora, el síndrome de l’ànec coix, podríem dir que l’afecta d’una altra manera. De fet, no totes les interpretacions del lame duck són negatives. Una de les accepcions del concepte és que els presidents (en aquest cas l’alcalde) se senten ja lliures per actuar segons les seves pròpies preferències i les dels seus electors,  sense necessitat d’escoltar massa què se’ls diu.

Doncs l’alcalde de Mataró s’ha agafat a aquesta altra interpretació de la qüestió. A Mora aquest període final a l’alcaldia no li fa perdre tremp sinó al contrari, emfatitzar un dels seus trets característics: no tenir pèls a la llengua a l’hora de dir el que pensa, sense reflexionar gaire en les conseqüències.

Aquest mateix matí, després de declarar en una entrevista a La Xarxa que “si estigués sol, a la vida, seguiria fent d’alcalde” i que assegurava “haver trobat la feina més emocionant”, s’ha despatxat a gust amb el president del Comitè de Govern d’Unió Democràtica, Josep Antoni Duran i Lleida, pel qual mai ha tingut massa estima. I ha provocat una fenomenal tempesta política per la coincidència de les seves declaracions amb unes altres paraules proclamades per l’alcaldessa de Figueres, Marta Felip. Josep Sánchez Llibre, des de les portes del Congrés dels Diputats els ha dedicat unes dures paraules. A Mataró, el comitè local d’UDC ha posat el crit al cel i la regidora Olga Ortiz s’ha significat contra el que segueix sent el cap de l’executiu en què ella participa.

Ell, que abans de ser alcalde per CiU havia estripat el carnet de CDC almenys en dues ocasions, sempre s’ha declarat independentista. I porta molts anys lluitant perquè CDC i CiU abracin definitivament aquesta causa. Com a coalició/federació… o per separat.

Davant d’aquest plantejament, els democristians d’Unió sempre han estat un estorb. De fet, sobretot en privat però també en públic, Joan Mora s’ha mostrat sovint partidari de fusionar la federació nacionalista en una sola força i per tant, esborrar del mapa Unió com a formació autònoma. Fins i tot, en els darrers mesos, s’havia mostrat partidari de confegir candidatures independentistes entre aquesta nova CiU llançada a l’aventura independentista i Esquerra Republicana, no ja a nivell nacional sinó també a nivell local, idea finalment descartada.

El fet és que Mora és empresari, un home extremadament pragmàtic, acostumat a fer i desfer sense que ningú el controli. No suporta les tuteles i això li ha comportat enfrontaments amb altres alcaldes. No és precisament una persona prudent, en l’àmbit polític; més aviat actua a cop calent i a impulsos. Els seus disgustos li ha provocat.

Així ha governat a Mataró durant aquests quatre anys, sense a vegades ser massa conscient de la necessitat no ja de dialogar sinó de pactar i renunciar. En positiu, cal admetre que, quan ha calgut, almenys retòricament, no ha tingut inconvenient en posar-se la samarreta d’alcalde de tots els mataronins arremetent contra qui calgués, també el govern de la Generalitat, del seu mateix color polític. Això, tot sigui dit de passada, també li ha ocasionat algun problema de credibilitat, per ser capaç de defensar plantejaments molt allunyats de la seva formació política.

Mora, que no es torna a presentar a les municipals, se sent més lliure que mai. No ha de patir per si una declaració com la d’avui pot restar-li vots el 24-M, tot i l’evident efecte que això si que pot produir en el candidat nacionalista, Joaquim Fernàndez -un efecte que tan pot ser positiu com negatiu, tot s’ha de dir-. I, de cara al futur, que hi serà, sens dubte, es consolida a nivell nacional com un polític políticament incorrecte, valgui la paradoxa, amb el qual la gent es pot identificar, perquè actua com un ciutadà més. De fet, sempre s’ha reclamat com un “indignat” que es veu lluny dels partits i el sistema, que veu poc pràctic i engrescador. Veurem quan la política torna a truca la seva porta. Amb aquestes credencials, segur que serà ben aviat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Informació

This entry was posted on 12 Març 2015 by in Les anàlisis de Joan Salicrú and tagged , , , , , .
%d bloggers like this: